Durant el nostre estiu celebrem moltes coses: nadal, reis, aniversaris,…i tenim la sort de rebre encàrrecs i regalets dels familiars que tenim a l’altra punta del món!

Des que visc fora, rebre una caixa des de Barcelona sempre ha estat per mi, una emoció, ja fos roba o coses meves que es «mudaven» amb retràs, o menjars d’allà que aqui no es troben, o ara regals i tonterietes per les petites. Suposo que l’emoció es traspassa, perque a la Churun cada cop que obre una caixa de Barcelona, ja hi hagi les seves galetes favorites, o regals, o roba, o el que sigui, ho treu tot com si fos el més maravellòs del món, amb unes ganes i una cara d’emoció. 

M’encanta.

Pero clar, ara que ja es fa gran, el seu cap va «unint» conceptes amb més facilitat. I ara, quan ha arribat la nostra capceta de dolços nadalencs i altres sorpreses, la Churun va i em pregunta: «Mama, i la Marga i la Maria (les responsables de l’enviament) també han vingut amb la capsa?» i clar…jo no m’esperava aquesta frase.

Moltes vegades demana anar-les a veure, o anar a Barcelona, pero la frase em va agafar desprevinguda. Li vaig explicar que Barcelona està molt lluny, que no poden venir, que han de treballar/estudiar,…i ella, no contenta amb la resposta, em diu: 

«Però és que jo les vull veure a elles. Quan em portaràs a Barcelona a veure-les?» Llavors és quan, literalment, sents que se’t trenca el cor. Perquè ella no ho enten, no enten les distancies ni tantes altres coses que ens impedeixen anar a passar «el cap de setmana» a Barcelona. Però és que a més, jo tinc tanted ganes com ella d’anar-hi, de veure la familia, d’estar allà.

És dificil.

Però alhora, és maco, molt maco. M’encanta. Perque ella ha estat poques vegades a Barcelona, no hi ha viscut més de mitja vida com joo, i ho troba a faltar..la ciutat, la gent, per ella també és important.

I llavors és orgull el que sento…